CREAM UN ALTRE CONTE A BOCINS: EN MAX I EL CÒMIC MÀGIC

Hi havia una vegada un còmic màgic que quan el llegies et transportava a una dimensió on hi havia dinosaures, a l'època cretàcica, fa milions d'anys.

En Max, un nin d'onze anys, el tenia des dels 8 anys, quan el seu pare li va regalar. No li havia fet molt de cas aquests tres anys. Però, durant les vacances d'estiu el va retrobar i, quan va començar a llegir-lo, va entrar dins la dimensió dels dinosaures.

En Max tenia molta por. No sabia què havia de fer!

De sobte, i com si aparegués del no-res, va sentir una veu estranya que li deia:

- Hola! Et puc ajudar?

I en Max li contesta:

- Però, tu qui ets?

- Jo som un dinosaure. Però som un dinosaure diferent als altres perquè ajudo a qui ho necessita.

- Jo som en Max i, crec que m'he perdut. No sé on som. I tu, què noms? -li demana en Max al dinosaure.

- Jo som en Punky -li respon el dinousaure. Saps per què em diuen així?

- No, no ho sé. Per què? -li demana en Max.

- Veus? Tenc una cresta de molts de colors, que va del cap fins a la coa. Vols saber un secret?

- Sí, sí! Conta, conta! -li  diu en Max.

- Quan en Sol s'amaga i la Lluna surt, la meva cresta s'il·lumina i, així, no em perdo pel camí.

En Max va quedar bocabadat amb la cresta il·luminada d'en Punky, i li va dir:

- Uauuuuuuu... És preciosa!

Però en Max estava preocupat perquè no entenia molt bé on era, ni què passava, ni res. En Punky ho va notar i li va demanar:

- Max, què et passa?

- Que vull tornar a casa i no sé com. Me pots ajudar tu a trobar el camí de tornada a casa meva?

- Clar que sí! No pateixis per res. Trobarem el camí. Jo t'ajudaré -li va contestar en Punky.

I va ser així com els dos amics varen començar a caminar pel món dels dinosaures, veient-ne molts i ben diversos pel camí.

En Max estava espantat i tremolava de por, amb tants de dinosaures. Eren enormes i semblaven molt ferotges! Però en Punky li va dir:

- Max, no tenguis por. Aquí tots els dinosaures som bons i, a més, ens ajudam.

Varen seguir caminant i es varen trobar dos camins, un blau i un verd. El blau estava a l’esquerra i el verd a la dreta. En Max va dir...

- Ostres! I ara, com arribarem a ca meva? No sabem ni per quin camí anar ni a on duen.

El dinosaure Punky li va contestar:

- Jo crec que hauríem d’anar pel camí verd de la dreta.

- Però, i si ens du a un lloc perillós? -li diu en Max.

- Saps què? Per aquí hi ha un portal màgic que te pot dur a qualsevol lloc que vulguis, però que ningú ha pogut creuar perquè ningú mai s'ha atrevit a passar per aquests dos camins. Tu ets el primer, Max!

- No me puc decidir per quin camí anar! Què faig Punky? 

- Haurem de provar. Tranquil, segur que anirà bé! Provarem el de la dreta, de color verd.

I varen entrar al camí de color verd.

Una vegada endinsats dins el camí verd, en Max i en Punky es trobaren amb dos dinosaures. Teníen un aspecte terrorífic però, en el fons, eren bons dinosaures.

- Què feis per aquí? - els va demanar en Max.

- Intentam trobar un portal màgic - varen respondre els dinosaures.

- Quin és el vostre nom? - va demanar en Punky.

- Nosaltres som en Panxo i en Punxo - varen respondre.

- Idò, anem a cercar tots junts el portal màgic que jo he de tornar a casa! - va cridar en Max emocionat.

Tots junts, en Max, en Punky, en Punxo i en Panxo, seguiren el camí verd per trobar el portal màgic que portés en Max a casa.

De camí cal al portal màgic es varen trobar amb el rei Tiranosaurus Rex que els va proposar fer una lluita per poder seguir el camí. 

En Punky, en Punxo i en Panxo varen guanyar la lluita sense gaire problemes. I així seguiren el seu camí.

Després d'estar tota una setmana caminat, varen trobar el portal màgic. Abans de creuar el portal, en Max es va acomiadar dels seus nous amics.

Just creuar el portal màgic es va trobar en un bosc encantat. 

Camina, caminaràs, va deixar el bosc enrere i es va endinsar dins una ciutat anomenada Story Infinite. Només entrar a la ciutat no recordava res (ni qui era, ni on era, ni res de res).

Va intentar tornar enrere, però fou inútil. No podia tornar.

- On soc? -es demanava sense descans en Max-. No puc recordar res, els meus records són com la boira, com si no hi fossin...

Al seu voltant hi havia moltes juguetes i grans edificis de plàstic. Els carrers pareixien dibuixos damunt una estora i... Un moment! Recordava una cosa! Era una pilota gegant rodona de color vermell amb taques verdes.

- Me sona molt aquesta pilota! -va pensar.

De sobte va recordar que era el regal que li varen fer els pares als tres anys.

- No pot ser! Estic dins la meva habitació! -va cridar.

- Però, perquè tot és tan gran? -es va demanar.

En Max tot espantat es va seure damunt l'estora i va tancar els ulls.

- Hola Max! -li diuen unes veus robòtiques.

En Max va obrir els ulls i... Eren les seves juguetes que parlaven amb ell i eren de la mateixa altura que ell!

De cop en Max es va posar trist perquè va ser conscient que no era un nin com abans. No sabia perquè havia tornat petit com les seves juguetes.

- No pot ser! -cridava en Max. Jo vull ser com era abans! Jo vull ser gran! Jo som gran! -exclamava tot enfadat.

En Max va plorar de ràbia i de tristesa. Va plorar molt en un racó de la seva habitació. Mentrestant les juguetes anaven i venien i parlaven entre elles, com si tenguessin vida. En Max no s'ho podia creure. Allò era com un malson. 

- I ara, què faré? Com ho puc fer per tornar el temps enrere i fer que tot sigui com abans? -es demanava.

I, de sobte, va recordar que tenia una jugueta de Lego que et permetia viatjar en el temps. Clar, el problema era saber si funcionaria en aquella situació perquè en Max quan hi havia jugat abans, sempre ho feia de bromes, com feim quan jugam amb les nostres juguetes, imitant els grans i inventant històries.

Però en Max no tenia res a perdre i va decidir provar sort. S'aixecà dret i va cercar la seva jugueta de Lego del viatge en el temps. S'hi va posar davant i va desitjar amb totes les seves forces que el seu pla funcionàs.

En Max va estar una estona esperant amb els ulls tancats i els dits creuats. I no va passar res. El seu pla no va funcionar i es va posar molt trist. No entenia perquè no havia anat bé.

Al cap d'una estona va recordar que un dia havia perdut una de les peces de Lego del joc de la màquina del temps per davall del seu llit. I clar, va pensar que havia d'anar a recuperar-la perquè tal vegada era per això que no havia funcionat el seu pla.

En Max pensava...

- Però, si jo som molt petit i la meva habitació és molt gran, què puc fer?

Va ser així com va decidir començar una nova aventura demanant ajuda a una de les seves juguetes preferides.

Llavors li va preguntar al Senyor Os, i el Senyor Os li va dir que ell li ajudaria a trobar la peça que faltava.

En Max i el Senyor Os es van posar en marxa. Varen agafar tots els materials que necessitaven per poder baixar davall el llit.

Davall el llit hi havia una jugueta que era un poc desconfiada i que, per tant, no li agradava compartir les seves coses. Clar, era per això que no tenia cap amic i es trobava molt sola.

La jugueta tenia la peça de Lego que faltava amagada davall la seva panxa, perquè pensava que si la guardava ben guardada podria aconseguir l'amistat d'algú.

En Max s'hi va acostar i li va explicar que podrien ser amics i que jugarien sempre que volguessin.

Va ser així com la jugueta va acceptar l'amistat d'en Max i li va entregar la peça que faltava per completar el joc del Lego que permetia viatjar en el temps.

El primer que va fer en Max va ser donar les gràcies a la jugueta que li havia donat la peça de Lego que li faltava. La jugueta nomia Julià i es va oferir per ajudar en Max a muntar la màquina del temps.

La jugueta Julià i en Max varen passar tres hores ben entretinguts muntant la màquina del temps. Ah! I també varen comptar amb l'ajuda de totes les altres juguetes, que varen voler col·laborar. Al final, amb l'ajuda de totes les juguetes, ho aconseguiren. I és que la feina en equip sempre dóna bons resultats!

En Max va agrair l'ajuda que havia rebut. I sense esperar més es va ficar dins la màquina del temps. De sobte la màquina va fer un renou ben fort...

- Cataplum!!!

La màquina havia funcionat! Quina emoció! En Max va tornar ser com abans i va prometre a les seves amigues juguetes que guardaria el secret per sempre més. Mai diria a ningú que es mouen, parlen i tenen vida.

Quin secret més meravellós!!!

Conte contat, conte acabat.
I si no és mentida, serà veritat.